Ara ja "no toca"

Als seus 77 anys diu que “ara no toca” fer política i que ara això és tasca de les noves generacions. Però de fet, resulta impossible l’exercici de desvincular un personatge com Jordi Pujol de l’evolució política de Catalunya. Sembla que ambdós factors siguin indissociables i no és d’estranyar, tenint en compte que el que encara ara rep el nom de President, carrega a l’esquena 23 anys de mandat de la Generalitat i gairebé tota una vida de vehiculació del projecte de país de Convergència i Unió (CIU) personalitzat en la seva figura.

Gratar a la història de la formació nacionalista significa trobar a un estudiant compromès que va canviar els laboratoris i les consultes per l’aura política del Parlament. Les eleccions autonòmiques de 1980 van ser només els entrants d’un menú que s’allargaria fins ja entrat el nou mil·leni: el 2003 es retiraria de la primera línia política per afavorir el relleu generacional pertinent. Ara bé, el següent a la línia de successió es trobaria amb un llistó massa alt com per arribar-hi en un tres i no res. Ningú va dir que fos bufar i fer ampolles assolir la categoria del President, a la qual no li fa justícia els atributs d’un físic ja molt desgastat.

Parlar de Jordi Pujol també és parlar d’anècdotes, de sortides fora de to i de respostes que no van fer més que marcar un perfil del polític fugitiu, que condueix el que diu per allà on vol amb una clara estratègia de desgast als periodistes amb discursos que semblaven no trobar mai la seva fi i la cerca de dreceres que de vegades esdevenien atzucacs. La seva manera de desconcertar els professionals de la informació va fer que els mateixos ens de comunicació convertissin (i converteixen) en objecte susceptible de ser parodiat en diversos programes aquells trets que només feien que dificultar la tasca del personal, i d’altres aspectes característics que configuraven un perfil de polític molt peculiar. Els més irònics i agosarats han suggerit fins i tot la intervenció del President en alguns dels films estrella de la història del cine com La Guerra de las Galaxias. El mestre de la política catalana però, ja va viure prou experiències dignes de pel·lícula l’any 1960 quan la seva oposició el règim franquista el portaria a conèixer de prop l’olor de les presons. A ell li agrada explicar-ho i enarborar-se com un heroi. Per això busca l’excusa perquè aparegui, sovint fent tentines, en alguns dels seus discursos.

Mirar a Jordi Pujol continua significant mirar la història democràtica de la política catalana, que ha fet bandera del nacionalisme durant les dues dècades que va estar al capdavant de la Generalitat, tot i que ha sucumbit als encants dels possibles amants quan la contrapartida es prometia positiva pel seu projecte de país. Sovint el canvi de jaqueta no ha estat l’ideal en el transcurs del camí, però en d’altres ocasions ha pres dimensions més que favorables. Ara Jordi Pujol ja no busca companys de viatge. Des de la seva tribuna, ja lluny del Parlament, observa magnànim la tasca realitzada, però creu que allò que en diuen política ja ha rosegat prou les seves esquenes i la seva grandesa d’ànim. I és que ara, ja “no toca”.