Ara ja "no toca"

Als seus 77 anys diu que “ara no toca” fer política i que ara això és tasca de les noves generacions. Però de fet, resulta impossible l’exercici de desvincular un personatge com Jordi Pujol de l’evolució política de Catalunya. Sembla que ambdós factors siguin indissociables i no és d’estranyar, tenint en compte que el que encara ara rep el nom de President, carrega a l’esquena 23 anys de mandat de la Generalitat i gairebé tota una vida de vehiculació del projecte de país de Convergència i Unió (CIU) personalitzat en la seva figura.

Gratar a la història de la formació nacionalista significa trobar a un estudiant compromès que va canviar els laboratoris i les consultes per l’aura política del Parlament. Les eleccions autonòmiques de 1980 van ser només els entrants d’un menú que s’allargaria fins ja entrat el nou mil·leni: el 2003 es retiraria de la primera línia política per afavorir el relleu generacional pertinent. Ara bé, el següent a la línia de successió es trobaria amb un llistó massa alt com per arribar-hi en un tres i no res. Ningú va dir que fos bufar i fer ampolles assolir la categoria del President, a la qual no li fa justícia els atributs d’un físic ja molt desgastat.

Parlar de Jordi Pujol també és parlar d’anècdotes, de sortides fora de to i de respostes que no van fer més que marcar un perfil del polític fugitiu, que condueix el que diu per allà on vol amb una clara estratègia de desgast als periodistes amb discursos que semblaven no trobar mai la seva fi i la cerca de dreceres que de vegades esdevenien atzucacs. La seva manera de desconcertar els professionals de la informació va fer que els mateixos ens de comunicació convertissin (i converteixen) en objecte susceptible de ser parodiat en diversos programes aquells trets que només feien que dificultar la tasca del personal, i d’altres aspectes característics que configuraven un perfil de polític molt peculiar. Els més irònics i agosarats han suggerit fins i tot la intervenció del President en alguns dels films estrella de la història del cine com La Guerra de las Galaxias. El mestre de la política catalana però, ja va viure prou experiències dignes de pel·lícula l’any 1960 quan la seva oposició el règim franquista el portaria a conèixer de prop l’olor de les presons. A ell li agrada explicar-ho i enarborar-se com un heroi. Per això busca l’excusa perquè aparegui, sovint fent tentines, en alguns dels seus discursos.

Mirar a Jordi Pujol continua significant mirar la història democràtica de la política catalana, que ha fet bandera del nacionalisme durant les dues dècades que va estar al capdavant de la Generalitat, tot i que ha sucumbit als encants dels possibles amants quan la contrapartida es prometia positiva pel seu projecte de país. Sovint el canvi de jaqueta no ha estat l’ideal en el transcurs del camí, però en d’altres ocasions ha pres dimensions més que favorables. Ara Jordi Pujol ja no busca companys de viatge. Des de la seva tribuna, ja lluny del Parlament, observa magnànim la tasca realitzada, però creu que allò que en diuen política ja ha rosegat prou les seves esquenes i la seva grandesa d’ànim. I és que ara, ja “no toca”.

Leitmotiv d’incoherència popular

El coordinador de l’Institut Catalunya Futur - la versió catalana de la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES)- va comparèixer ahir en roda de premsa a la Universitat Autònoma de Barcelona. El militant del Partit Popular (PP) va oblidar en nombroses ocasions tenir cura del seu vocabulari al llarg del seu discurs dissociant sovint aquest de l’adjectiu “polític”, ja que les expressions col•loquials i vulgars amb les quals el nodria mostraven que volia procurar un acostament forçat –que va resultar fallit- amb els estudiants. La falta de coherència també va ser un dels leitmotiv del seu parlament.

Un dels moments àlgids va ser la dificultat de López amb la terminologia catalana, al no saber identificar què és una nació en els seus justos termes. D’aquí que digués que “Catalunya no és una nació”, i que no ho és “perquè una nació no pot formar part d’una altra nació”. Però l’enginyer d’idees encara va anar més enllà quan va criticar Kosovo, assegurant que no entenia com Catalunya buscava referents en un “país inferior i ple de desgraciadets”. Amb aquesta afirmació estel•lar es demostra d’una manera molt gràfica la incoherència i la falta de respecte que el senyor López va protagonitzar durant més d’una hora i que el van deixar en evidència en nombroses ocasions.

Les dones de Zapatero

El nou govern de Zapatero es maquilla i la seva vestimenta és a base de faldilles i tacons. I és que ara més que mai, ens trobem amb un govern que aposta per les dones, que trepitgen fort a les noves carteres ministerials, davant de l’astorament d’alguns sectors que s’ho miren des de la galeria. Aquest “astorament” evidencia que en termes d’igualtat l’Estat espanyol encara té molt a fer i que potser, el ja criticat Ministeri dedicat a aquests afers no sigui cap aspecte trivial, sobretot si s’ocupa de posar fil a l’agulla de manera definitiva a la tragèdia endèmica de la violència de gènere.
Tampoc és un aspecte trivial que la reverberació del pati d’armes de la seu de Defensa provingui dels tacons d’una dona catalana, jove i embarassada que se situa al capdavant d’un ministeri tradicionalment ocupat per homes. Carme Chacón es converteix així, en el centre de les mirades de molts i fins i tot a nivell internacional, segurament actuï com a reclam propagandístic d’aquell país on fa pocs anys encara es parlava d’autarquia i d’oposició clandestina i que ara avança cap a una normalitat aparentment manifesta, però que a dia d’avui encara deixa molt a desitjar.

Datiu (polític) d'interès

Sovint el llenguatge es converteix en una arma poderosa que treu les urpes esfereïdores sobre aquells als quals fa referència. Saber combinar les paraules, destriant aquelles que són més útils en cada ocasió i fins i tot cobrir-les d’una aparença de veracitat, quan amaguen un propòsit de mala intenció, ho saben molt bé aquells que en fan dir de la política el seu ofici o professió (per a gustos els colors) i en especial Xavier Garcia Albiol, el secretari executiu de l’organització del Partit Popular de Catalunya.

En el context dels atemptats de la T4 de Barajas i en el programa “La nit” de COM Ràdio, Garcia Albiol va dedicar una esplendorosa floreta al president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, sentenciant que “Mira si és bo el sistema d’informació, que surt el president del govern en una declaració solemne dient que en el 2007 estaven millor que el 2006 en terrorisme i a les 48 hores li posen una bomba que li volen l’aparcament a l’aeroport de Madrid″.

Aquestes declaracions compleixen amb pèls i senyals aquesta mala intenció de la qual parlàvem i que es disfressa d’autoritat i de seriositat en boca d’Albiol. Però si les analitzem amb detall veiem que alguna cosa falla. Escrupulosament, de les declaracions es dedueix que la bomba de la T4 anava dirigida a Zapatero i remarca alhora una incompetència total per tractar una qüestió endèmica, com és el terrorisme, a l’Estat espanyol. Per fer-ho, no dubta en utilitzar un “subtil” datiu d’interès (“li”), que expressa la persona interessada a l’acció verbal, ja sigui per rebre un profit o patir un dany. És una partícula agraïda, sobretot perquè es pronuncia ràpid i passa desapercebuda en el context de l’oració en la qual es troba situada i en aquest cas, porta implícita una mala intenció que a primer cop d’ull no es pot veure.

Por la boca muere el pez¸ i aquí també ho fa Albiol. Ara bé, sovint aquestes declaracions tenen ressò en els mitjans i s’incorporen en l’opinió pública sense massa problemes, creant així una visió que difereix en bona part de la realitat. De nou, els que saben jugar amb el llenguatge i posar els punts, les comes (i els datius d’interès) on calgui, guanyen la partida, encara que sigui amb cartes amagades a la màniga.